La canya ja treu fum

Una de les tres piles de restes orgàniques de canya ja està treient fum. Ja ha començat el procés de compostatge i elevarà la seva temperatura a l’interior fins a uns 60-70ºC fins que es vagi consumint tota la materia orgànica per convertir-se en adob.

Estudi per compostar la canya

S’està duent a terme un estudi per mirar la viabilitat de fer compostatge amb material vegetal a partir de la canya (Arundo donax) i que aquesta serveixi com a adob in situ o per aprofitament en usos de jardineria.

Material a compostar amb restes de canya

L’estudi el porta a terme el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), juntament amb l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i amb la col•laboració d’Acciónatura en aquest tram del Llobregat.

Els objectius que es pretenen assolir

– Eliminació de canya triturada mitjançant la incorporació al terra

– Disminuir la taxa de rebrot (problema freqüent en aquesta espècie).

– Millorar les condicions del sòl, a fi de facilitar la posterior regeneració de la vegetació natural.

Piles de canya per compostar

Amb quins fonaments?

La rebrotada de rizomes es redueix a temperatures relativament elevades. El compostatge eleva la temperatura. Sembla lògic esperar que un dels efectes secundaris del compostatge sigui, per tant, evitar la rebrotada dels rizomes.

Si s’aconsegueix obtenir aquest compost, amb l’enriquiment del sòl, la col•lonització per vegetació autòctona pot ser bastant més ràpida. Per tant, sembla que si

Si voleu més informació, podeu contactar amb en Pere Navarro del CTFC. I si voleu mantenir-vos informats d’aquest i altres projectes del CTFC, ho podeu fer en aquesta pàgina.

Canya a la canya. Impactes de l’Arundo donax

El Grup d’Especialistes d’Espècies Invasores (ISSG) de la Unio internacional per la Conservació de la Natura (UICN) l’ha classificat com una de les 100 espècies exòtiques invasores pitjors del món. Cliqueu aquí per veure’n l’informe.

La canya és una espècie que provoca molts impactes sobre l’ecosistema fluvial. Aquí n’expliquem alguns:

– Desplaça a la vegetació autòctona. Redueix l’hàbitat i altera la xarxa tròfica. Desplaça espècies com salzes, pollancres, joncs,… amb les que competeix en les seves fases inicials. A més a més, allibera al medi una seria de substancies químiques nocives, com el sílice, triterpines, esterols, glicòsids cardiovasculars, àcids hidroxàmics i altres alcaloides, que actuen com a inhibidors per la germinació i regeneració d’altres espècies naturals.

– Proporciona poc hàbitat i aliment. L’hàbitat que proporciona per especies autòctones és molt pobre. No subministra aliment com fruits que fan altres espècies arbustives. L’hàbitat es veu especialment empobrit, per manca de refugi i aliment, especialment per ocells, que fan el seu niu en branques, forats i cavitats dels arbres.

– Redueix l’abundància i diversitat d’invertebrats disponibles, especialment artròpodes, reduint el valor de l’hàbitat per altres espècies d’interès, la dieta dels quals esta composta principalment d’insectes presents en els boscos autòctons.

– Canvia l’estructura de la vegetació. La disminució de la heterogeneïtat del hàbitat i la falta de depredadors herbívors genera una massa vegetal dominada per la canya dona refugi per bon numero d’invertebrats, però és un hàbitat menys propici que un bosc autòcton amb un sotabosc o estrat arbustiu ben desenvolupat. Això principalment és degut a la gran densitat que fan les comunitats de canya, que impedeixen la penetració de la llum.

– Disminueix la disponibilitat de sòl. Sota les aglomeracions de canya, és menys apte per invertebrats pel poc sòl lliure que hi ha, disposat de menys refugis per petits micromamífers.

– Pèrdua de biodiversitat. Les masses monoespecífiques de canya suposen una pèrdua de la riquesa natural.

– Augmenta el risc d’incendis. Els rius suposen autèntics tallafocs en cas d’incendis forestals. Tot i que a la conca baixa del Llobregat el foc no és un problema a priori, en altres zones pot facilitar la propagació per la seva alta inflamabilitat i combustibilitat. A més a més, regenera ràpidament desprès del foc. L’incendi és una pertorbació natural en zones de clima mediterrani, però suposa un fort impacte en l’hàbitat del riu. La presència de grans masses de canya fa que s’incrementi la probabilitat de que tingui lloc un incendi i que aquest sigui molt més intens. Desprès de l’incendi, es converteix en una massa monoespecífica.

– Risc d’inundacions. En cas d’avingudes importants del riu, la canya es desprèn del sòl i pot arribar a fer grans taps en ponts i aqüeductes, amb el conseqüent perill de desbordament i col•lapse de la infraestructura.

– Consumeix molta més aigua que la vegetació autòctona. Tres vegades més que la vegetació autòctona. I en rieres semiàrides fins a 20 vegades més. Degut a aquesta alta evapotranspiració, en algunes zones és utilitzada per la dessecació de fangs residuals de depuradora.

– Disminueix la qualitat de l’aigua, amb més temperatura i menys oxigen. Proporciona poca ombra al riu, el que provoca un augment de temperatura de l’aigua (a diferència de salzes, pollancres, àlbers, verns, etc.), baixa la concentració d’oxigen i disminueix la presència de macroinvertebrats i vida aquàtica. Incrementa el pH (alcalinització) ja que les algues augmenten l’activitat fotosintètica amb més llum. L’alcalinitat de l’aigua facilita la conversió de l’amoníac a la forma tòxica desionitzada i un empitjorament de la qualitat de l’aigua.

La canya representa una amenaça per la viabilitat d’ecosistemes aquàtics, que pot alterar ràpidament els processo ecològics dels sistemes riparis i el seu funcionament i estructura en un període relativament curt, amb l’empobriment conseqüent de l’hàbitat i la biodiversitat

Els primers resultats

Ja es comencen a veure els primers resultats de l’eliminació de canya.   Els treballs van a bon ritme i es preveu que durin uns 10 dies. Aquí ho veure amb un video i algunes imatges contrastant l’estat després dels treballs (esquerra) i l’estat previ (dreta). Es pot observar com grans superfícies havien estat envaïdes per aquesta exòtica.

Comença el projecte

Aquest matí han començat les obres amb la primera fase del projecte, l’eliminació d’espècies exòtiques invasores: la canya (Arundo donax)  i el plomall de la pampa (Cortaderia selloana).  Mitjançant una pala giratòria es tomba la part aèria de les canyes i s’arrenca tota la part subterrània, l’arrel o rizoma. Es deixa al terra on un tractor de gairebé 300 cavalls de potència esmicola tota la canya amb una trituradora amb puntes de vídia. Aquesta màquina pot trinxar tot tipus de materials fins a deixar-los com el pols de cacau.  Aquí en teniu algunes imatges.

Invasions exòtiques: la canya

La canya (Arundo donax) és una espècie al•lòctona i altament invasora. Prové d’Àsia i ha estat utilitzada tradicionalment en l’agricultura i en horts per donar suport i estructura de les tomaqueres.

La ràpida colonització ha fet que els llocs on creix la canya, els índexs de biodiversitat caiguin a zero, ja que no deixa créixer altre tipus de plantes autòctones, desplaça les autòctones i no serveix d’aliment ni de refugi per cap espècie.

Marge del Llobregat invait per canya (el Papiol)

La nova Llei de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat (42/2007, Art. 61) té molt en compte les espècies invasores i estableix la elaboració d’estratègies amb les directrius de gestió, control i eradicació.

El Grup d’Especialistes d’Espècies Invasores (ISSG) ha classificat Arundo donax dins del Programa Mundial d’Espècies Invasores (GISP) de la Unió internacional per la Conservació de la Natura (UICN), com una de les espècies exòtiques invasores més danyines del món.

A grans mals, grans remeis.

Trituració de la canya i el rizoma

La gran invasió que hi ha a zones alterades com és el Llobregat, impliquen actuacions importants i impactants per extreure-la. El base del gran problema que té està en l’arrel. Aquesta crea forts rizomes amb molta capacitat de rebrot. Per tant, no només cal eliminar la part aèria, sinó també tots els rizomes fins a un mínim de 50 cm. de profunditat. Això es fa mitjançant una trituradora que esmicola la rel fins a trossos incapaços de trebrotar, el que suposa una forta alteració del sòl. Aquest mètode té la ventatja de que la part orgànica queda incorporada novament al terra.